La Sanitat és una àrea primordial en la política social d’un país i, en el nostre, en el qual estem vivint una època de transició complexa, els canvis que cal fer com a conseqüència del progrés dels coneixements i també dels nous hàbits de vida que es van implementant,  obliguen a que les polítiques sanitàries que s’assumeixin tant a la pública com a la privada, comptin amb els metges, ja que encara som un dels pilars de la mateixa.

No qüestionaré aquí la medicina pública. El metge està ben preparat; a més, la protocol·lització dels procediments diagnòstics i terapèutics i la creació d’Unitats específiques en patologies de tractament complex i multidisciplinari, fan que s’aconsegueixin uns resultats molt òptims, encara que professionals i usuaris en discuteixin la falta de mitjans.

La Medicina Privada, que és la que conec especialment,  vol aconseguir un reconeixement per part dels gestors públics com a necessària per l’estalvi que genera  i per la quantitat de llocs de treball que ocupa la seva pràctica. Políticament també és rentable, ja que és un fet no qüestionable que redueix de forma considerable les llistes d’espera quirúrgiques i de realització de proves diagnòstiques, a més que l’elevat número de persones que son ateses en els diferents serveis d’Urgències minimitzen el col·lapse dels mateixos.

Defensem que la nostra medicina és una molt bona alternativa a la pública i això es veritat en molts casos però hem de fer un anàlisis crític de la globalitat dels serveis que donem i si així ho fem ens n’adonarem que és cert que hi ha serveis, grups, equips mèdics i metges individuals que assoleixen l’excel·lència però també observarem que tenim mancances importants en part a causa de la falta de recursos o de la nul·la rendibilitat que dóna la seva prestació. Tampoc son gaires els grans serveis o equips mèdics privats que cobreixen totes les àrees d’una especialitat.  En qualsevol cas, el cert és que hem de mirar a futur i si ho fem ens n’adonem que les clíniques estan immerses en un procés de concentració i son els grans grups inversors  com Hèlios que adquireix Quirón Salud i es converteix així en el primer grup d’Europa i un dels més grans del món,  qui seran els responsables de la nova política sanitària i qui ja estan pactant amb les companyies asseguradores la gestió dels seus recursos amb la conseqüent repercussió sobre els metges que treballem en els seus centres. Probablement intentaran ser ells qui tinguin la clau amb les companyies i fins i tot signaran contractes d’exclusivitat que poden deixar companys sense un bon flux de malalts i d’altres que hauran d’assumir unes condicions precàries de la clínica o de les companyies.

També les companyies asseguradores s’estan actualitzant: pòlisses barates, més control de les autoritzacions i, a la vegada, valoració dels resultats, ja que una major morbiditat els ocasiona pèrdues importants.

I,  en tot això, el metge què ha de fer?

Sóc dels que creu que la única sortida que tenim és la de fer-nos grans, altament qualificats i cobrir la major part de les àrees de l’especialitat encara que l’ingrés per la consulta sigui baix, que l’oncologia sigui cara, que les depeses d’estructura cada cop siguin més grans i que la integració de les novetats tecnològiques sigui imprescindible. Hem d’adquirir nous hàbits de comunicació i informació amb els nostres pacients, noves maneres de fer per complir els acords de confidencialitat i millorar les relacions amb tots els professionals que intervenen en un procediment. En definitiva, crec que s’ha acabat l’època de les vaques grasses i que si volem que persisteixi i creixi el sector privat, cal buscar la forma de ser una veritable alternativa a la pública.

Però també hem de ser políticament eficaços. Hem de crear associacions potents per tal de defensar els nostres interessos. Molts pensem que gaudim d’uns pactes millors que la resta i que l’associació no ens convé. Ens equivoquem! Juguen amb això i ho paguem tots. Oblidem-nos dels personalismes i aprofitem tots els fòrums per exigir el reconeixement que ens mereixem. Cal constituir plataformes reivindicatives i anar plegats.

Cal doncs ser imaginatius, generosos, treballadors i donar pas a metges joves que son els que aportaran aires de renovació. Si ells veuen que som una bona alternativa professional, de ben segur que no els hi doldrà deixar els hospitals públics per integrar-se en equips privats que et poden reconèixer correctament la feina feta.

Joan Torralba